FULLS TÈCNICS

LA  IL·LUMINACIÓ:

    Evidentment, el primer problema que entranya l’accés al medi subterrani és la foscor més absoluta. Per solucionar això hem de plantejar-nos els requisits que haurà de reunir el sistema d’il·luminació que utilitzarem:

  • Ampli angle d’il·luminació.
  • Llarga duració.
  • No ser massa pesat.
  • No ser excessivament car.
     Així l’Acetilè es presenta com a sistema que millor reuneix aquestes condicions. Tant mateix, en l’actualitat la il·luminació elèctrica va guanyant terreny, sobretot en els països anglosaxons, encara que també s’està estenent pels la majoria de països de la CEE.

il·luminació d’Acetilè:

     El Carbur:  El carbur, que constitueix la base d’aquest sistema d’il·luminació, és una pedra composta artificialment per una mescla de calç i Carbó de Cok, obtinguda en un forn a 3000 ºC. (C2-Ca)
Aquesta pedra en contacte amb l’aigua, o bé a l’aire lliure, degut al seu gran poder d’absorció d’humitat, es descompon alliberant un gas anomenat Acetilè.

                                 

      Les característiques d’aquest gas són:

  • Olor oleàcia.
  •  Incolor.
  • S’inflama, deflagra o explota segons la seva mescla amb l’oxigen.
  • Tòxic.
      És 13,5 vegades més explosiu que el Metà, però tranquil·litzem-nos ja que el carbur explota a una pressió de 2 Kg/cm2 i els nostres carburers només suporten uns 0,3 Kg/cm2.  

      És més lleuger que l’aire.

     Un cop descompost, el carbur es converteix en un residu (Hidròxid de Carbó) amb impureses tals com Sulfhídric, Fosfamides, Metà, Òxid de Carbó i Amoníac, tots ells altament tòxics.

     Per tant:  NO HEM D’ABANDONAR MAI RESIDUS DE CARBUR NI DINS NI FORA DE LES CAVITATS !!

     L’Acetilè és un gas potencialment perillós, però l’ús que en fem seguin les precaucions bàsiques el fa pràcticament inofensiu.

     Els consells més importants pel seu correcte ús són:

  1. No obrir els recipients de Carbur amb estris que puguin produir guspires.
  2. No portar res que pugui provocar accidents a l’hora d’obrir els recipients de Carbur o carburers, com per exemple: cigarretes enceses, la flama d’un altre company, etc.
  3. No emmagatzemar Carbur en llocs humits. És fonamental guardar el Carbur en recipients hermètics, petits i manejables. Conforme es va buidant el recipient el risc augmenta ja que es van acumulant gasos en el seu interior.
  4. En galeries inundades hem de vigilar el funcionament del carburer i també revisar les reserves de Carbur.
  5. Quan estiguem en un vivac abandonat hem de tenir cura amb el Metà produït per la descomposició de matèria orgànica (residus de menjar) o Carbur.
  6. No hem de fer instal·lacions amb Coure ja que l’Acetilè actua sobre aquest metall com un àcid formant Acetilur de Coure, que és un explosiu molt sensible. No hi ha problema si s’utilitza un aliatge en la que el Coure sigui un component.

      El carburer:  El carburer és el recipient on es fa la reacció Carbur-aigua i s’allibera l’Acetilè. Consta de dos parts, una superior que conté l’aigua i una inferior que conté el Carbur.

     No ompliu el dipòsit de Carbur fins dalt, deixeu buit 1/3 d’aquest com a mínim ja que el Carbur s’expandeix quan reacciona amb l’aigua.

 En el mercat existeixen tres tipus de sistemes de funcionament dels carburers. Aquests son:

                             

  1. De degoteig: aquest sistema és el més senzill ja que es regula per una aixeta de rosca que a l'obrir-la permet que l’aigua caigui al dipòsit de Carbur.
  2. D’autopressió: aquest es força semblant a l’anterior, la diferencia és que hi ha un tub que comunica el dipòsit de Carbur amb el de l’aigua, igualant les pressions.
  3. D’injecció: El subministrament d’aigua d’aquest sistema és una mica més complex que els anteriors, l’aixeta ha estat substituïda per una petita bomba que quan es pressiona injecta aigua al dipòsit de Carbur. Aquest sistema té el gran inconvenient de que si s’espatlla és gairebé impossible una reparació d’emergència dins de la cavitat.   Detalls

il·luminació elèctrica:

      Fins fa pocs anys la il·luminació elèctrica era important com a segona llum, però no com a llum fonamental degut al seu poc rendiment. La lot frontal adherida al casc és la més utilitzada.

     Actualment es comercialitzen unes il·luminacions amb LED’s (Light-Emitting Diode – Diode Emisor de llum) de molt bona autonomia que estan substituint a les clàssiques il·luminacions de carbur.

     La lluminositat i alcans de las bombetes tradicionals depèn de dues coses:

  1. La potencia elèctrica. (Les bombetes halògenes son igual que les de incandescència, sols que el filament està en una atmosfera de gas halogen, el que permet passar més corrent elèctrica pel filament (a més energia = més llum) i aconseguir que el filament no es degradi tan ràpid).
  2. El reflector i els elements òptics (Sobre tot això no cal masses explicacions, tots sabem que si allunyes o apropes una lent tens més profunditat o més camp).
 

      Un LED és una espècie de vàlvula per el pas de la corrent elèctrica continua. Allà pels anys seixanta un enginyer de la General Electric descobrí que cert tipus de semiconductors (carbur de silici...) emetien fotons quant aquests deixaven passar la corrent elèctrica. Per usos electrònics, la gracia d’aquests elements es que treballen sense consumir gairebé energia, per això fins ara els LED's il·luminaven poc. No s’escalfen gens: la energia que consumeixen es transforma pràcticament tota en llum. 



      Fa pocs anys els físics i enginyers començaren a veure les avantatges d’un dispositiu de il·luminació que converteix la practica totalitat de l’energia en llum, aleshores començaren a treballar en el desenvolupament de LED’s amb la intenció principal de fer llum deixant de banda la seva funció de diode, avui en dia existeixen LED’s que amb un consum una mica superior al del LED tradicional emeten molta més llum, els quals els fa òptims per la il·luminació en espeleologia, però hem de tenir en comte que al no produir calor no ens farà servei, en cas de bloqueig en una cavitat, per irradiar escalfor si hem de construir una “Tortuga” amb una manta tèrmica, cosa que hem de preveure i portar sempre un altre font de calor, com pot ser una espelma o similar.